Pirineus
Les muntanyes dels Pirineus són uns dels meus paisatges preferits. Un territori de gran diversitat. A mesura que s’ascendeix a cotes més altes el paisatge va canviant completament.
Els Pirineus conviden a descobrir-los a peu. A un ritme lent. Per poder apreciar les fagedes plenes de misteri, els boscos d’avets interminables i les praderies de mitja muntanya on floreixen orquídies durant la primavera. I alhora, sentir la duresa i la inaccessibilitat de part d’aquesta serralada, amb els seus pics calcaris de parets verticals, entre els quals se succeeixen valls i llacs glaceres difícilment oblidables.
Visitar els Pirineus també és compartir espai amb una fauna diversa. Els isards són els reis de les altures, desafiant la gravetat mentre baixen entre vessants verticals. Els óssos bruns són enigmàtics i molt difícils de veure. Al contrari que les marmotes, que amb els seus crits alertadors són fàcilment localitzables. I que conviden a mirar al cel, on hi volen els trencalòs, els voltors comuns o les àguiles reials.
Als Pirineus se segueix podent respirar naturalesa autèntica. Muntanya en estat pur.
Albada al Lac Gentau, davant del pic Midi d’Ossau. Parc Nacional dels Pirineus.
Primers llums del dia il·luminant el pèl brillant d’un isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica) al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
El Campo Plano, el Llena Cantal i el Piedrafita vistos des de l’Ibón de Respomuso, al Pirineu Aragonès.
Un ermini al Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido.
Colors de la tardor a la Vall de Bujaruelo, la vall fluvial més bonica del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido.
Dos mascles de mufló (Ovis orientalis musimon) al circ de Coma de Vaca, un bonic racó del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
En fila índia, un grup d’isards avança entre la neu a prop de la Coma de l’Infern, al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Un isards sota una sorprenent nevada a inicis de la primavera. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Les vermelloses llums del capvespre il·luminen el pic del Midi d’Ossau, tot recordant el passat volcànic d’aquesta escènica muntanya.
Estany Llong, un bonic llac al final de la Vall de Gerber, una de les poques valls de la zona sense cap construcció hidroelèctrica. Perifèria del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Un isard a l’alba al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Fa milers d’anys els muflons (Ovis orientalis musimon) van desaparèixer dels Pirineus. Fa uns trenta anys van ser reintroduïts al massís del Carlit, a partir d’exemplars corsos.
El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del Prepirineu català.
Quan neva durant la nit, m’agrada sortir a caminar d’hora al matí. Sempre ho faig amb l’esperança de trobar algun grup d’isards muflons, immersos a l’ambient màgic de la neu. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Dues caderneres europees (Carduelis carduelis) al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
L’arquitectura vertical del penya-segat que talla Ordesa es deixa recórrer a través de cornises, com ara la Faja Racón. Des d’allà, a la tardor, hi ha una de les millors perpectives de la Fraucata.
Isard durant la sortida de sol al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Una jove marmota a l’inici de l’estiu, quan les flors comencen a florir a l’alta muntanya. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
El Circ de Coma de Vaca és un dels racons més bonics del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Els isards, sobretot quan van en grup, acostumen a ser molt fugissers. Però de vegades, en romandre assegut i sense moure’m, alguns exemplars s’acosten a mi amb curiositat.
Isard al capvespre al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Siluetes d’un nombrós grup de sarris al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
L’Ibón de Respomuso està ubicat en un impressionant circ glacial pirinenc i custodiat per imponents cims que de vegades superen els 3.000 metres.
La ventisca em recorda les dures condicions climatològiques a què ha de fer front la fauna salvatge dels Pirineus. Amb la neu i el vent desapareix el relleu i el blanc s’apodera de tot.
Un isard camina lentament després d’una llarga nevada. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Capvespre a la Vall de Gerber, a la Perifèria del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
A finals de primavera comencen a néixer nous muflons i isards. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
La tardor és l’estació per excel·lència per visitar la Pradera d’Ordesa, al Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido.
Els isards són migratoris altitudinals: es desplacen en funcio del menjar (als alts a l’estiu i a les valls a l’hivern). Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.
Encara no ha clarejat quan començo a pujar al cim del Puigllançada. A prop del cim, encara a la penombra, em trobo amb una silueta inconfusible. Parc Natural del Cadí-Moixeró.
El Vignemale, amb 3.298 metres, és el cim més alt dels Pirineus francesos. Des del circ d’Oulettes de Gaube es té una de les millors vistes d´aquesta impressionant muntanya i la seva glacera.